METRO DE MOSCÚ. EL PALAU SUBTERRANI

El Metro de Moscú (en rus: Московский метрополитен) també conegut com el Palau Subterrani, va ser inaugurat el 1935. És el primer del món pel que fa a densitat de passatgers: transporta al voltant de 3.341.500.000 persones a l’any i prop de 9,2 milions de persones l’utilitzen cada dia.
Té 165 estacions i una longitut de línia subterrània de 293 quilòmetres (és el cinquè del món després de Nova York, Londres, Madrid i Tokio) amb 12 línies.
La primera línia va ser oberta el 15 de maig de 1935 entre Sokólniki i Park Kultury, amb una ramificació cap a Smolénskaya, que va ser ampliada fins a Kíevskaya a l’abril de 1937 (creuant el riu Moscova sobre un pont). Dues línies més van ser obertes abans de la Segona Guerra Mundial. El març de 1938 la línea d’Arbátskaya va ser ampliada fins a l’estació de Kúrskaya (avui Arbatsko-Pokróvskaya). Al setembre de 1938 es va obrir la línia Górkovsko-Zamoskvorétskaya, entre Sókol i Teatrálnaya.
Els projectes de la tercera etapa del Metro de Moscú es van retardar durant la Segona Guerra Mundial Dues seccions del metro es van posar en servei: Teatrálnaya - Avtozavodskaya (3 estacions, creuant el río Moscova en un túnel profund) i Kúrskaya - Izmáilovskiy Park (4 estacions).
Després de la guerra es va iniciar la construcció de la quarta etapa del metro, que incloia la línea Koltsevaya i la part profunda de la línia Arbatsko-Pokróvskaya des de Pl. Revoliutsii cap a Kíevskaya.
Les raons de la construcció de la secció profunda de l’estació Arbátskaya rau en l’inici de la Guerra Freda. Són profundes i estan ideades per amagar gent en el cas d’una guerra nuclear.
Pel que fa a l’espectacularitat de la seva arquitectura, durant els anys 60 l’arquitectura de les estacions va variar seriosament i algunes estacions com VDNKh i Alekséyevskaya es van inaugurar amb molta més simplicitat que en els plans originals.
Quan es recorre els passadissos de les estacions, es poden admirar sostres, terres i parets decorades amb mosaics, escultures, pintures, ornaments i aranyes gegantesques, i fins i tot algunes estacions estan completament construïdes en marbre.

EDWARD SHERIFF CURTIS. HISTÒRIQUES IMATGES DELS INDIS AMERICANS

Edward Sheriff Curtis, el captador d'ombres, com acostumaven a anomenar-lo els indis que posaven per a les seves fotografíes, nascut a Whitewater (Wisconsin) el 1868, va aprendre a fer fotos i treballar-les al laboratorio de forma autodidacta amb una càmera que ell mateix es va construir essent encara un adolescent. Convertit ja en afamat fotògraf, el 1900 va ser convidat pel naturalista i especialista en temes indis George Bird Grinnell, a participar en la segona expedició etnològica de Montana, a conviure amb les tribus índies de la zona i a fotografiar-les.

El mateix Grinnell li va ensenyar els mètodes aptes per registrar científicament la informació. Comença aleshores un projecte artístic i científic al que Curtis dedicaria tota la seva vida: fotografiar i estudiar de manera documentada la vida i l'esperit de l'indi nortamericà, abans que es “contaminessin” amb la irrupció de l'home blanc.

Durant una trentena d'anys, Curtis transsità Estats Units, des del Mississippi fins a la costa del Pacífic, i de Nou Mèxic a Alaska, acumulant més de quaranta mil fotografies de vuitanta tribus índies, deu mil cilindres de fonògraf, pel·lícules, infinitat de notes. El seu treball es va plasmar en la monumental obra impresa de vint volums The North American Indian. Tan ambiciosa empresa li va costar la seva fortuna i la salut. Va morir en 1952, a l'espera de viatjar a les regions amazòniques i als Andes, sense un dòlar i en bona part oblidat.