JACK VETTRIANO. SUGGERENTS AQUAREL·LES AMB UN TOC D'EROTISME

Nascut a Fife, Escòcia el 1951, Jack Vettriano va deixar d’anar a l’escola als setze anys per començar a treballar amb un enginyer de mines. Pel seu vint-i-unè aniversari, una noia li va regalar un joc de pintures, d'aquarel·les i, des de llavors, passava moltes de les seves hores de lleure aprenent a pintar de forma autodidacta.

El 1989, va presentar dues pintures a l’exposició anual de la Reial Acadèmia Escocesa; l’Acadèmia les acceptà totes dues i totes dues també es van vendre el primer dia. L'any següent, una reacció igualment entusiasta saludava les tres pintures que introduïa per a la prestigiosa Exposició d'Estiu de l'Acadèmia Reial de Londres i la seva vida nova com a artista va començar en aquell mateix moment.

Durant els vint darrers anys, l'interès en el treball de Vettriano ha anat en progressiu augment. Hi realitzat exposicions a Edimburg, Londres, Hong Kong i Nova York.

2004 va ser un any excepcional en la carrera de Vettriano; la seva pintura més coneguda, El Majordom de Cant era venut a Sotheby per preu de 750,000 dòlars; se li atorgava un OBE per a Serveis a les Arts Visuals i va ser el tema del documental d'Espectacle Bancari del Sud, titulat 'Sota Vettriano: El Pintor de La Gent'.

Des de 1994-2007, Vettriano ha estat exposant regularment a la Galeria de Portland a Londres però la relació amb aquesta galeria va acabar el juny de 2007. Des de llavors, Vettriano s'ha estat centrant en una varietat de projectes, incloent-hi el llançament d'un llibre nou, i un retrat de Zara Phillips com a part d'un projecte de recollida de fons de caritat per a Alleujament de l'Esport, l'experiència dels quals es captava en una emissió documental en BBC1 el març de 2008.

Vettriano actualment reparteix el seu temps entre les seves cases a Fife, Londres i Niça.

ROBERT CAPA. EL FOTÒGRAF DE LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA

Ernö o Ernest Andrei Friedman més conegut com Robert Capa nascut a Budapest (Hongria), el 22 d’octubre de 1913 i mort a Thai Binh (Vietnam) el 25 de maig de 1954, és un dels corresponsals gràfics de guerra més famosos del segle XX.
D'origen jueu, Capa va haver de marxar molt jove de la seva Hongria natal per qüestions polítiques. Amb tan sols 18 anys, i després d'haver estat arrestat un parell de cops, Capa marxà a treballar a Berlín com a guarda-roba d'una agència de publicitat. Allí aprofitarà per fer les seves primes fotografies, de les quals, té especial interès la que feu a Lev Trostski. L'arribada de Hitler al poder, obligà a Capa a marxar a París amb la seva promesa, representant i també fotògrafa, Gerda Taro. A Paris fundaren una agència de fotografies coneguda com a Magnum, on Capa feia les fotografies i Taro les comercialitzava. Igualment, fou en aquesta agència on s'inventaren el nom i la identitat fictícia de Robert Capa.
Les fotografies de Capa de seguida tingueren ressò, de manera que l'editor Lucien Vogel els contractà per cobrir la Guerra Civil Espanyola. Capa i Taro entraren a Espanya amb les Brigades Internacionals. El seu reportatge fou molt extens: Bilbao, l'assetjament de Terol, la defensa de Madrid, el front d’Aragó, etc. Destaca la fotografia d'un milicià republicà que fou mort d'un tret al cap. El 26 de juliol de 1937, en un tràgic accident, Gerda Taro va morir atropellada per un tanc republicà. A finals de 1938, Capa va tornar a Espanya i cobrí l'entrada de les tropes franquistes a Catalunya, l'evacuació i els últims bombardeigs a Barcelona i els camp de refugiats republicans a Argelers.
En esclatar la Segona Guerra Mundial, Capa s'enrolà el 1943 amb l'exèrcit dels EUA. Com a periodista va poder cobrir els principals esdeveniments d'aquella guerra. Abans, però, passaria un temps a Londres, on recollí el patiment de la ciutat davant els atacs de la Luftwafe i l'atac al nord d'Àfrica de les tropes aliades.
L'estiu del 1943, Capa fotografià la presa de Sicília, compartint jeep amb John Hersey guanyador d'un Premi Pulitzer. Després, a les afores de Troina, a dalt d'un turó que les tropes alemanyes havien rodejat com a arma defensiva, Capa es trobaria amb un vell amic d'Espanya Herbert Matthews amb qui va repetir l'experiència de Terol, però des de l'òptica d'assetjador.
Després de Sicília, Capa seguí fins a Nàpols on retratà, segons ell, la imatge que millor reflectia la victòria aliada, la de les mares de vint partisans durant el seu funeral.
Les seves fotografies més famoses i reconegudes capten moments únics a Itàlia, Alemanya, França, Israel, Indoxina, als principals conflictes armats del món.
Tots els seus amics, amb els que havia compartit una partida de pòquer o una copa amb ell, foren retratats. Entre aquests hi havia un grup íntim amb gent entre els que cal esmentar a Ernest Hemingway, John Steinbeck, Irwin Shaw, el columnista, Art Buchwald, el guionista Peter Viertel i els cineastes John Huston i Anatole Litvac. Pablo Picasso i Françoise Gilot també foren bons amics de Capa.
El 25 de maig de l’any 1954, acompanyant a una missió francesa de retirada a Thai Binh, va realitzar una fotografia, i en intentar tornar-la a fer va trepitjar una mina i morí immediatament.

LA COVA DE GEL EISRIESENWELT. EL MÓN DELS GEGANTS DE GEL

L'Eisriesenwelt (en Alemany “el món dels gegants de gel) és una cova natural de pedra calcària, plena de gel, situada a Werfen, Àustria, a uns 40 km al sud de Salzburg. La cova es troba dins de la muntanya Hochkogel a la comarca Tennengebirge, als Alps. És la cova de gel més gran del món. S'estén més de 42 quilòmetres i és visitada per prop de 200.000 turistes cada any.

Les muntanyes Tennengebirge es van formar durant el període Terciari tardà, durant el període de glaciació Würm del plistocè. La serralada, un dels massissos dels Alps Austríacs, és l’altiplà més gran de Karst, a la regió de Salzburg, i la Eisriesenwelt està situada a la vora de l'altiplà. Tot i que la cova té una longitud de 42 km, és només el primer quilòmetre, la zona que els turistes poden visitar i que està Roberta. La resta de la cova està formada de pedra calcària.

Eisriesenwelt va ser creada pel riu Salzach, que erosionà els passadissos de la muntanya. Les formacions de gel a la cova es van formar pel desglaç de neu que s'abocà a la cova i que es va congelar durant l'hivern.

Des de l'entrada a les Coves, obertes tot l'any, els vents freds de l'hivern bufen a l’interior de la cova i congelen la neu al seu interior. A l'estiu, un vent fred que bufa des de l'interior de la cova cap a l'entrada, evita que les formacions gelades la taponin.

El descobriment oficial de primera cova de Eisriesenwelt va ser obra d’Anton Posselt, un científic salzburguès, l’any 1879, encara que només va explorar els dos primers centenars de metres de la cova. Abans del seu descobriment, la cova era coneguda només pels locals, que, creient que era una entrada a l’infern, es negaven a explorar-la. El 1880, Posselt va publicar les seves troballes en una revista d’alpinisme però l'informe va ser ràpidament oblidat. Alexander von Mork, un espeleòleg de Salzburg, va ser una de les poques persones que recordava el descobriment de Posselt, així que impulsat per aquella primera descoberta, va dirigir diverses expedicions a les coves a partir de 1912, que aviat van ser seguides per altres exploradors. Von Mork va morir durant la Primera Guerra Mundial, el 1914 i l’urna urna que conté les seves cendres es troba dins d'un nínxol a la cova. El 1920, es va construir una via per facilitar les exploracions i a la cova i a la muntanya. Els turistes van començar a arribar poc després, atrets per la sobtada popularitat de la cova. L’any 1955 es va construir un telefèric que escurçava la pujada dels inicials 90 minuts a només 3 minuts per arribar a l’accés a la cova.

Avui en dia la cova de Eisriesenwelt és propietat de la Comissió Nacional Forestal d’Àustria, qui l’ha llogat a l'Associació d'Exploració de la cova de Salzburg des de 1928.

La cova està oberta des de l’1 maig fins al 26 d’octubre cada any. Les temperatures dins de la cova són generalment per sota de la temperatura de congelació, fet que obliga als visitants a portar roba d’abric. Un cop a dins el recorregut comença a l'entrada de la cova, i continua cap a l'interior d'Posselt Hall, una sala gran amb una estalagmita al centre, anomenada la Torre de Posselt. Més enllà de la Torre de Posselt, es troba una creu de cendra a la paret de la cova, que marca el punt més allunyat de l'exploració d'Anton Posselt. Des d'allà es pot veure el terraplè Glacial, una formació massiva que s'eleva fins a una alçada de 25 metres i representa l'àrea de major creixement de gel. A continuació es pot visitar el Hymir's Castle, el nom d'un gegant de la mitologia nòrdica. Aquí les estalactites van crear una formació anomenada Frigga 's Veil, o l'òrgan de gel.

A continuació es troba la catedral d’Alexander von Mork catedral, una de les sales més grans de la cova i el lloc de descans final de les cendres de von Mork. L'última parada de la visita és el Palau de Gel, un quilòmetre dins de la cova i a 400 metres de profunditat. Des d'aquí, els visitants han de donar la volta i tornar caminant a través de les coves per arribar a l'entrada. La visita dura 1 hora i quart i al llarg de la mateixa els visitants es poden submergir en un fantàstic, espectral i misteriós món creat per l’aigua i mantingut per ella mateixa des de fa segles.

ANNE ANDERSON. ART NOUVEAU AL SERVEI DELS MÉS PETITS

Anne Anderson (1874-1930) va ser una il·lustradora escocesa molt prolífica, principalment coneguda per les il·lustracions de llibre dels seus nens en art nouveau, encara que també pintava, gravava i dissenyava targetes i cartes de salutació. El seu estil de pintura era influït pels seus contemporanis, Charles Robinson, Mabel Lucie Attwell i Jessie Marion King i era similar a l'estil del seu marit, Alan Wright.

Anderson va passar la seva infantesa a Argentina. Les seves il·lustracions començaren a aparèixer en llibres infantils al final de l'era eduardiana. Es casà amb el també artista Alan Wright el juny de 1912 a la Burghfield Common Parish Church a Berkshire, on s'instal·laren posteriorment. Encara que col·laboraven en molts projectes, Anne es considerava la força de conducció. El seu marit havia tingut una carrera reeixida com a il·lustrador fins a treballar en un llibre per al Baró homosexual vilipendiat Corvo el 1898. Les seves il·lustracions es poden trobar als llibres de nens i anuaris com Blackie i Cassell, en Royal Doulton China i eren freqüentment utilitzades en postals.

TOM STONE. LA CARA CRUA DE LA VIDA

Tom Stone va néixer mentre la seva mare viatjava en un tren des de Ciutat de Mèxic a Puerto Angel, Oaxaca. Els seus pares se separaven aviat, una mica després del seu naixement. Així és que Tom Stone passà la seva primera infantesa amb la seva mare, qui vivia en la famosa comuna de la Família de Font de Los Angeles; posteriorment, també visqué amb diversos tribus urbanes nòmades a Hawaii i Califòrnia.
Malgrat això es va poder llicenciar en informàtica a la Universitat de Harvard. Treballà a Silicon Valey al llarg d’uns quants anys, a la banca d'inversions i en la indústria de tecnologia.En la seva vessant artística, Tom Stone és un fotògraf documental conegut pels seus retrats de gent que viu a les vores de la societat. La seva fotografia comparteix perspectiva amb el treball de Dorothea Lange, Richard Avedon, Diane Arbus i Sebastião Salgado.
S’ha dedicat a fotografiar gent que viu al marge de la societat, rodamóns, sense sostres i persones que per diverses circumstàncies fan vida al carrer i als suburbis de les grans ciutats.

JACEK YERKA. UN VIATGE A MÓNS ESTRANYS

Nascut a Polònia el 1952, Jacek Yerka estudiava arts gràfiques abans de dedicar-se a pintar a temps complert, a partir de l’any 1980. A la universitat, Yerka va aconseguir resistir a les pressions constants dels seus professors, que l’incitaven a adoptar tècniques menys detallades i menys realistes que caracteritzen l’art contemporani. En canvi, tossudament, ell continuava treballant en l'estil flamenc clàssic, meticulós i ple de detalls, que encara afavoreix avui dia. Al final, els seus professors van haver de reconèixer (tot i que amb reserves) el talent brillant que mostrava el seu alumne.
Les seves pintures són fetes amb acrílic sobre tela i recreen imatges de la seva infantesa, incloent-hi la cuina de la seva àvia. Carregades de surrealisme, les seves escenes inclouen bèsties estranyes i paisatges capritxosos. A més, la pràcticament absència de figures humanes encomanen una certa sensació de solitud i de misteri. El mateix pintor comenta que: "Per a mi, els anys 1950 van ser uns anys daurats... Si havia de pintar, per exemple, un ordinador, tindria definitivament una estètica de pre-guerra."El treball de Yerka s'ha exhibit a Polònia, Alemanya, Mònaco, França, i els Estats Units. Les seves obres són també en nombrosos museus d'art polonesos.

ANGUS MCBEAN. SURREALISME FOTOGRÀFIC

Angus McBean (Newbridge, 1904 - Suffolk, 1990) va ser un fotògraf gal·lès especialitzat en les imatges sobre el teatre. Els seus retrats, en molts casos d’actors i actrius famosos, tenien un aire surrealista. Entre els seus treballs, un dels més coneguts és la portada de Please, please me, primer àlbum dels Beatles.
Angus McBean va néixer a Newbridge, Monmouthshire, fill d’un inspector de mines de carbó. Va comprar la seva primera càmera, una Kodak i un trípode, quan la Primera Guerra Mundial estava ja acabant. Fascinat per les propietats màgiques de la fotografia, volia ser capaç de prendre imatges de persones i per això, va vendre el rellotge d’or que li va donar el seu avi, per aconseguir les cinc lliures que li calien per comprar-se l’equip fotogràfic.
Després de la mort sobtada del seu pare, es va traslladar amb la seva mare i la seva germana petita a Acton, Londres, l’any 1925. Allí va treballar com a aprenent, als grans magatzems Liberty, al departament de restauració d’antiguitats. Tanmateix, en la seva vida personal allò que més li agradava era la fotografia, la creació de màscares i assistir a les representacions de teatre al West End. L’any 1932 va deixar el seu treball a Liberty i es va deixar créixer la barba per simbolitzar el fet que mai més tindria un salari d’esclaus. Però com que igualment calia treballar, va començar a fer-ho com a fabricant d’accessoris de teatre i entre d’altres, va participar en l’escenografia medieval per a l’obra Richard of Bordeaux interpretada por John Gielgud, l’any 1933.

El seu treball amb les màscares teatrals li va donar popularitat i el fotògraf Hugh Cecil li va oferir treball al seu estudi de Mayfair, fet que li va donar l’oportunitat d’aprendre l’ofici i un any i mig després va obrir el seu propi estudi a Belgrave Road de Londres. Quan encara era conegut com a fabricant de màscares va rebre l’encàrrec d’Ivor Novello, de fabricar les màscares per a la seva obra L’hipòcrita feliç. Novello va quedar tan impressionat amb les fotografies romàntiques de McBean que li va encarregar una sèrie de fotografies de la producció i de la jove actriu Vivien Leigh. Les fotografies les va realitzar amb la il·luminació pròpia de l’escenari, obtenint uns resultats que van substituir a les fotos realitzades per l’empresa que se n’encarregava habitualment. D’aquesta manera es va convertir en fotògraf i com a treball principal va començar a fotografiar a Vivien Leigh i a altres actors i actrius a l’escenari i a l’estudi. Aquest treball de fotògraf d’actors el va estar realitzant fins a la seva mort, trenta anys després.
Durant diversos anys va ser molt popular i va realitzar nombroses fotografies de celebritats als que dotava d’elements propis del surrealisme. Era el fotògraf oficial de l’Stratford Memorial Theatre, la Royal Opera House, el teatre Sadler's Wells, el Festival de Glyndebourne i de les produccions de HM Tennent, treballant a més en les més importants manifestacions teatrals, musicals i del ballet clàssic. Els seus retrats surrealistes apareixien en revistes com Daily Sketch y Tatler.

El 1964 va acceptar realitzar les fotografies per al seu primer àlbum Please, please me, pel que realitzà un reportatge del que només queden alguns exemplars, ja que la major part dels negatius van ser destruïts accidentalment el 2007. La fotografia que apareix a la portada es va realitzar a les escales de la casa EMI a Londres. El juliol de 2007 es va realitzar una exposició de fotografies del grup a la National Portrait Gallery en la que es van poder contemplar algunes d’aquestes fotografies.

El 1966 Angus McBean es va traslladar a Suffold amb dos companys i va continuar amb el seu treball, tot i que els seus retrats van passar de l’ús de bases surrealistes a una aproximació al constructivisme. En aquesta ciutat va continuar convisquent amb els seus companys fins a la mort, esdevinguda el 1990 a la nit del seu aniversari.

BOLETS. FORMES, COLORS, AROMES I SABORS DE TARDOR

Són el color, l'aroma i l'entreteniment de la tardor. Marquen l'inici de l'època tardoral i representen, sense cap mena de dubte, un dels principals requisits culinaris de l'any. Són els bolets. També, a la seva manera, petites i artístiques representacions de la natura.

AUBREY BEARDSLEY. PROVOCACIÓ I EROTISME EN BLANC I NEGRE

Aubrey Vincent Beardsley (Brighton, Anglaterra, 21 d'agost de 1872 - Menton, França, 16 de març de 1898). Dibuixant anglès.

La major part de la seva obra són quadres en tinta de diversa temàtica (mitològica, eròtica, caricatures, etc.).

Influenciat pel simbolisme i l'esteticisme, fou l'artista més controvertit del modernisme (art nouveau). El seu estil presenta una gran sensibilitat imaginativa i un fort hedonisme. També la seva temàtica, de vegades macabra, el situen dins del moviment artístic europeu del fi-de-siècle. En la seva curta vida, Beardsley es va guanyar la reputació de ser un dels il·lustradors anglesos més innovadors. Va ser editor de The Yellow Book (El llibre groc) (1894-1895) i de The Savoy (1896), il·lustrador de Salomé (del seu amic Oscar Wilde) per l'edició en francès i d'altres publicacions. També va escriure Under the Hill, un conte eròtic inacabat basat en la llegenda de Tannhäuser, a més de relats curts i poesies.

Va morir de tuberculosi a Menton als 25 anys d'edat.

ALPHONSE MUCHA. L'ÀNIMA DE L'ART NOUVEAU

Alphonse Mucha (Ivancice, Moràvia, 24 de juliol de 1860 – Praga, 14 de juliol de 1939) va ser un pintor i artista decoratiu txec, àmpliament reconegut per ser un dels màxims exponents de l'Art Nouveau.
Les seves habilitats per al cant li van permetre continuar la seva educació secundària a Brno, capital de Moràvia; tanmateix des de nen es va sentir principalment atret pel dibuix. Va treballar en ocupacions de pintura decorativa a Moràvia, principalment per al teatre. El 1879 es va mudar a Viena per treballar amb una companyia vienesa de disseny teatral, aconseguint informalment completar la seva educació artística. Quan el 1881 un incendi va destruir el negoci dels seus ocupadors, va tornar a Moràvia, treballant de manera independent, fent pintures decoratives i retrats. El comte Kart Khuen de Mikulov el va contractar per decorar amb murals del castell de Hrusovany Emmahof, i va quedar tan gratament impressionat que va acordar apadrinar l'aprenentatge formal de Mucha a l'Acadèmia de Belles Arts de Munic.
Mucha es va mudar a París el 1887 i va continuar els seus estudis a l'Académie Julian i a l'Académie Colarossi, produint alhora il·lustracions per a revistes i publicitat. El seu salt a la fama el va donar amb el seu primer cartell litogràfic per a l'actriu Sarah Bernhardt i el seu Théâtre de la Renaissance; el cartell anunciava l'obra Gismonda de Victorien Sardou i va aparèixer els primers dies de gener de 1895 als murs de París, causant una autèntica sensació. Sarah Bernhardt va oferir immediatament a Mucha un contracte d'exclusivitat per sis anys. Els cartells realitzats per a ella van contribuir a difondre la fama de l'actriu més enllà de les fronteres de França. Fins a 1901, Mucha va ser responsable dels cartells publicitaris i de les escenografies i els vestuaris del Théâtre de la Renaissance.

Quan Mucha va visitar els Estats Units va ser reclutat per l'excèntrica actriu Leslie Carter, que va tractar de superar el luxe i l'ostentació de les obres de teatre de Sarah Bernhardt, cosa que finalment la va portar a la ruïna. El format i la configuració dels cartells eren semblants als fets per al Théâtre de la Renaissance abans de 1900, amb una influència de les joies creades per a Georges Fouquet.

Una altra etapa del recorregut artístic de Mucha són les creacions per a la sèrie de joies realitzades pel joier parisenc Georges Fouquet seguint els dissenys de Mucha. A Fouquet li van cridar l'atenció els ornaments amb què Mucha engalanava les dones dels seus cartells i plafons, reproduïts amb gran luxe de detalls, també en les seves propietats materials. Fouquet va presentar una col·lecció de joies realitzades sobre dissenys de Mucha a l'Exposició Universal de París de 1900; en aquesta prevalien les reminiscències orientals i bizantines. A més, va dissenyar els interiors de la Joieria de Fouquet. Mucha hi va renunciar més tard per tal d'assolir grups més amplis de compradors per a les seves obres.

Mucha va produir una gran quantitat de pintures, pòsters, avisos i il·lustracions així com dissenys per a joieria, catifes, empaperats i decorats teatrals en el que es va conèixer com l'estil Art Nouveau. Els treballs de Mucha freqüentment introduïen dones joves i boniques, flotant en abillaments vagament neoclàssics, freqüentment envoltades d'exuberants flors que de vegades formaven rams darrere dels seus caps.
Tanmateix, Mucha va voler distanciar-se d'aquest estil, insistint en què les seves pintures s'originaven en la seva pròpia inspiració.
Mucha va visitar els Estats Units entre 1906 i 1910 i va retornar a terres txeques per establir-se a Praga, on va decorar el Teatre de Belles Arts. Quan Txecoslovàquia va obtenir la independència, després de la Primera Guerra Mundial, Mucha va dissenyar segells postals, bitllets de banc i altres documents governamentals per a la nova nació. Va passar molts anys treballant en la seva obra mestra, L'Èpica Eslava, una sèrie d'enormes pintures que descriuen la història dels pobles eslaus, que va ser donat a la ciutat de Praga el 1928. Mucha havia somiat amb completar aquesta sèrie, una celebració de l'èpica eslava, des de la seva joventut.
Amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial, Mucha va ser arrestat i interrogat pels ocupants alemanys. Mai no es va recuperar de la tensió d'aquest episodi, ni de veure la seva llar envaïda i vençuda. Va morir a Praga el 14 de juliol de 1939 a conseqüència d'una pulmonia i allà va ser enterrat, al cementiri de Vysehrad. La seva última pintura va ser El jurament d'unió dels eslaus.
Al temps de la seva mort, l'estil de Mucha es considerava ja passat de moda, però l'interès pel seu art va reviure en la dècada de 1960, i continua suscitant interès de manera periòdica des de llavors, influint en il·lustradors contemporanis. Gran part de l'interès en el treball de Mucha pot ser atribuït al seu fill, a l'autor Jiri Mucha, qui va escriure sobre el seu pare i va dedicar gran part de la seva vida a cridar l'atenció cap a les seves obres.