L'AVANÇADA DE L'ART

EDWARD SHERIFF CURTIS. HISTÒRIQUES IMATGES DELS INDIS AMERICANS

2012-02-15T09:28:00.001+01:00

Edward Sheriff Curtis, el captador d'ombres, com acostumaven a anomenar-lo els indis que posaven per a les seves fotografíes, nascut a Whitewater (Wisconsin) el 1868, va aprendre a fer fotos i treballar-les al laboratorio de forma autodidacta amb una càmera que ell mateix es va construir essent encara un adolescent. Convertit ja en afamat fotògraf, el 1900 va ser convidat pel naturalista i especialista en temes indis George Bird Grinnell, a participar en la segona expedició etnològica de Montana, a conviure amb les tribus índies de la zona i a fotografiar-les.

El mateix Grinnell li va ensenyar els mètodes aptes per registrar científicament la informació. Comença aleshores un projecte artístic i científic al que Curtis dedicaria tota la seva vida: fotografiar i estudiar de manera documentada la vida i l'esperit de l'indi nortamericà, abans que es “contaminessin” amb la irrupció de l'home blanc.

Durant una trentena d'anys, Curtis transsità Estats Units, des del Mississippi fins a la costa del Pacífic, i de Nou Mèxic a Alaska, acumulant més de quaranta mil fotografies de vuitanta tribus índies, deu mil cilindres de fonògraf, pel·lícules, infinitat de notes. El seu treball es va plasmar en la monumental obra impresa de vint volums The North American Indian. Tan ambiciosa empresa li va costar la seva fortuna i la salut. Va morir en 1952, a l'espera de viatjar a les regions amazòniques i als Andes, sense un dòlar i en bona part oblidat.

NICOLETTA CECCOLI. MISTERIOSES IL·LUSTRACIONS INFANTILS

2012-02-12T14:08:00.001+01:00

Nicoletta Ceccoli és una reconeguda il·lustradora nascuda a San Marino l'any 1973. Es va formar a l'Institut d'Art d'Urbino i ha il·lustrat diversos contes infantils d'editors prominents. Els seus treballs han estat exposats al "Bologna childrens book fair" en set ocasions. Les imatges que ens presenta en les seves il·lustracions estan emmarcades en una atmosfera surrealista plena de melangia i tendresa.

Ha obtingut diversos premis internacionals: Premi Andersen-Baia delle Favole (2001), Premi a l'exel·lència per la Communication Art en tres ocasions i Medalla de plata de la Societat d'I·lustradors de Nova York (2006).

HUGUES GILLET: INCREÏBLE, PERÒ CERT, TANMATEIX

2012-02-07T13:30:00.003+01:00

Hugues Gillet va néixer a França el 1968, i des de 1992 es dedica a la pintura, seguint el seu treball sorprenent amb dedicació i inspiració. Ha exposat successivament a Monte-Carlo, on va ser patrocinat per l'artista Jean Carzou per al Gran Premi d'Art Contemporani, a Ablon sur Seine, a Rouen, en diverses galeries d'art i al Salon des Artistes Inda. A París, ha exposat a l'Estudi de la Imatge rue des Carmes (5è). A la galeria Mouvances la Place des Vosges (quart). A la galeria Samagra rue Jacob (sisena). Al Club de France Presse. I un saló de diversos d'Art Contemporani. Ara ell està exposant al Museu d'Art imaginari al Castell de res Ferri. (Ferri res-en-Brie França). És membre de la Societat d'Art de la Imaginació.

RAY CAESAR: IMATGES SURREALISTES DE DONETES PROVOCADORES

2012-02-03T14:14:00.013+01:00

Ray Caesar és un artista d'origen londinenc establert a Canadà on desenvolupa la major part del seu sorprenent i desconcertant treball. Amb anterioritat va exposar en galeries on desenvolupava un treball com a dissenyador d'efectes especials en una productora de Toronto anomenada GVFX, en la qual, animava personatges per a cinema i televisió i amb els que va estar nominat per a un Emmy. De tota manera, la feina que més el va influir per al desenvolupament de les seves inquietants imatges, va ser el de membre d'un departament de fotografia per a l'hospital Sick Children, on feia imatges de malalts amb els seus cables i tubs o treballava amb un neurocirurgià per fer l'animació de l'extracció criogènica d'un tumor cerebral.

Aquest tipus d'encàrrecs el van influir per al desenvolupament del seu treball artístic posterior. Les seves imatges són tècnicament perfectes seguint un elaboradíssim mètode que, a grans trets, és el següent: crea un modelatge 3D com si es tractés d'una escultura digital per colorejar-lo usant diferents tipus de textures fotorealistes. A la seva web explica detalladament quins són els passos que segueix.

De la seva extraordinària imaginació surten personajes amb molts colors, monstres-humans-mutants-insectes que tenen en comú els trets delicats i una estètica clarament surrealista en un univers enigmàtic, que s'aparella amb altres artistes com Mark Ryden però sense la influència que aquest té per icones de la cultura Pop.

El seu treball s'ha exposat en gran quantitat d'exposicions internacionals, així com a la prestigiosa revista Juxtapoz http://www.juxtapoz.com/, la qual s'encarrega de difondre la feina d'il·lustradors i artistes que solen tenir en comú, el mostrar obres de caràcter fosc i sinistre.

PHILIPPE HALSMAN. CELEBRITATS SALTANT.

2012-02-02T10:28:00.000+01:00

Philippe Halsman (2 maig de 1906 Riga, Letònia - 25 juny de 1979 Ciutat de Nova York) era un retratista americà d'origen letó.
Nascut a una família jueva, el seu pare es deia Morduch Halsman i era dentista i la seva mare era Ita Grintuch, professora d'institut, a Riga. Halsman va estudiar enginyeria elèctrica a Dresden. El setembre de 1928, Halsman va anar d'excursió amb el seu pare als Alps austríacs on el seu pare morí per haver patit lessions severes al crani en circumstàncies encara avui no aclarides. Tanmateix, el seu fill, Philippe, va ser acusat de patricida i va estar tancat a la presó durant 4 anys. En aquest procés es va crear una gran controvèrsia al voltant del cas, naixent una gran fúria propagandística antijueva. Tanmateix, Philippe Halsman tingué el recolzament d'Albert Einstein i de Thomas Mann qui escriviren mostrant-li el seu suport. Finalment, Halsman sortí de la presó l'any 1931, amb la condició que deixésar Àustria per sempre, on mai més retornà.
Halsman s'establí a França on començà a col·laborar en revistes de moda i aviat es feu una reputació com un dels millors retratistes a França, cèlebre per les seves imatges agudes, fosques que defugien l'aspecte tou. Quan França fou envaïda pels nazis Halsman fugí als EUA, ajudat per l'amic Albert Einstein (a qui més tard ell mateix va fotografiar, el 1947).
Halsman obtingué el seu primer èxit a Amèrica quan l'empresa de cosmètics Elizabeth Arden utilitzà la seva imatge de Constance Ford com a model i la feu bandera en una campanya publicitària per al pintallavis "de Vermell de Victòria".
Un any més tard el 1942 trobava a la revista Life, on fotografiava dissenys de barrets, i on, precisament aconseguí la seva primera portada amb un barret de Lilly Daché.
El 1941 Halsman conegué a l'artista surrealista Salvador Dalí i començaren a col·laborar durant la darrera dècada dels anys 1940. El treball de 1948 "Dali Atomicus" explora la idea de suspensió, descrivint tres gats volant, una galleda d'aigua llançada, i Salvador Dalí en mig de l'aire. Halsman i Dalí finalment, editaren un compendi de les seves col·laboracions al "Bigoti", llibre de 1954 en el qual Dali, presenta 36 vistes diferents del bigoti distintiu de l'artista. Una altra col·laboració famosa entre el dos era "In Voluptas Mors", un retrat surrealista de Dalí al costat d'un gran crani format per set persones nues.
El 1947, Halsman feia les famoses fotos d'un Albert Einstein afligit, que durant la sessió de fotografia explicava els seus remordiments sobre el seu paper als Estats Units i el llençament de la bomba atòmica. La foto s'utilitzaria més tard, el 1966, en un segell de correus dels EUA i el 1999, a la coberta de Revista Time, quan es qualificava a Einstein com la "Persona del Segle".
El 1951 a Halsman li encarregava la NBC que fotografiés diversos comediants populars del seu temps, incloent-hi Milton Berle, Sid Caesar, Groucho Marx, i Bob Hope. Mentre fotografiava els comediants que feien els seus actes, capturava molts dels comediants en mig aire, que passaren a inspirar moltes fotografies de salt posteriors de celebritats, incloent-hi la família de Gual, El Duc i Duquessa de Windsor, Marilyn Monroe i Richard Nixon.
El fotògraf desenvolupà una filosofia de fotografia de salt, que anomenava jumpology. L'any 1959 Philippe Halsman publicà el seu llibre "Jump", que contenia una discussió tongue-in-cheek de jumpology i 178 fotografies de celebritats saltant.
Unes altres celebritats fotografiades per Halsman inclouen Alfred Hitchcock, Judy Garland, Winston Churchill, Marilyn Monroe, Dorothy Dandridge, i Pablo Picasso. Moltes d'aquelles fotografies apareixien a la coberta de Life.
El 1958 Halsman es llistava entre els deu Fotògrafs Més Grans del Món de Fotografia Popular, i el 1975 rebia el guardó de Life "Premi de Fotografia de la Societat Americana de Fotògrafs de Revista". També tenia exposicions a escala mundial.

GEORGIA O'KEEFFE. LA SIMFONIA TRISTA DE LES FLORS

2012-01-30T13:14:00.000+01:00

Georgia O'Keeffe (Sun Prairie, Wisconsin, 15 de novembre de 1887 - Santa Fe, Nuevo México, 6 de març de 1986. Artista estadounidenca.
Filla d'Ida Totto O'Keeffe i Francis Calyxtus O'Keeffe, va néixer a Sun Prairie, Wisconsin, en una família de granjers. Estudià pintura a l'Institut d'Art de Chicago i a la Lliga d'Estudiants d'Art de Nova York.

Va exercir com a professora a Amarillo, Texas des de 1914 a 1916 i també a Carolina del Sud. No va sortir dels Estats Units fins que va ser anciana i per això se la considera la primera artista purament estadounidenca.
Mentre estava a Carolina del Sud, un amic seu va mostrar alguns dels seus treballs a Alfred Stieglitz, fotògraf i propietari d'una galeria d'art, qui quedà impressionat pel seu treball. Després d'algunes negociacions, O'Keeffe autoritzà a Stieglitz a exhibir-los.

Stieglitz quedà especialment copsat per les seves pintures de paisatges de l'Oest americà. Ell va viure amb O'Keeffe per un període curt de temps quan torna a Nova York, però ella va voler viatjar a l'oest i Stieglitz no compartia els seus plans. Durant la seva estada a Nova York, O'Keeffe va conèixer als grans modernistes americans, Charles Demuth, Arthur Dove, Marsden Hartley, John Marin, Paul Strand i Edward Steichen.
Georgia O'Keeffe passà molt de temps a Taos, Nou Mèxic, i després de morir Stieglitz el 1946, s'establí allí fins el dia de la seva mort, als 98 anys.

És coneguda principalment pels seus paisatges i pintures de flors del desert. Els seus quadres de flors s'interpreten sovint com yònics i les vores difuminades de les seves obres evoquen imatges abstractes.

Una perla de la senyora O'Keeffe: "Odio les flors. Les pinto perquè són més barates que els models i no es mouen". (Pell de gallina i els pèls com escàrpies).

JANE BURTON. POSTALS DE TENDRES ANIMALONS

2012-01-24T10:22:00.001+01:00

PER LA MEVA MARE, PERQUÈ SÉ QUE LI ENCANTARÀ... 1000 PETONS

Nascuda a Brisbane el 1966, Jane Burton actualment viu i treballa a Melbourne. El 1991, es va graduar en Belles Arts (Fotografia) a l'Escola Tasmania d'Art, Hobart, i el 1993, li van atorgar una beca d'Investigació i Recerca Honorífica en aquesta mateixa escola.
Especialment aclamada entre les seves exposicions cal destacar "Wormwood" a la Karen Woodbury Gallery de Melbourne (2007); "I dit it for you", al Centre per a la Fotografia Contemporània a Melbourne (2005); "Available Light" a la Galeria Dickerson de Sydney (2004); "The Fall" a la Galeria Bett de Hobart (2004); "The other side" a la Galeria Dickerson de Sydney (2003); i "Crossley & Scott" de Melbourne (2002).
Jane també ha participat en unes quantes exposicions de grup importants incloent-hi City of Hobart Art Prize, Carnegie Gallery de Hobart (2007); Light Sensitive: Fotografia australiana contemporània des del Fons Loti Smorgon, Galeria Nacional de Victòria, Melbourne; "The last thing I remember"... Jane Burton, Lily Hibberd, Brie Trenerry, Museu Monash University d'Art a Switchback Gallery, Gippsland Centre per a Art i Disseny, i viatjava a Sydney University Art Gallery, Sydney; William i Premi de Fotografia Winfred Bowness, Galeria Monash d'Art, VIC (2006).
Entre els seus diversos premis i consecucions, Jane ha estat guardonada amb una beca de Residència d'Estudi de Londres, atorgat per la Junta d'Arts i Oficis Visuals del Consell d'Austràlia (2005); una Subvenció de Desenvolupament d'Arts, Arts Victòria (2003); i la Beca de Tràveling Lloyd Rees (1993), que li va permetre emprendre una estada de quatre mesos a les Arts de Cité Internationale de París.
El seu treball es troba present en diverses col·leccions privades a tot Austràlia, així com en col·leccions públiques que es poden admirar a la Galeria Nacional de Victòria, Melbourne; al Museu Tasmanian and Art Galery, Hobart; a la Galeria d'Art de la Regió de Newcastle; a la Monash University, Melbourne i a la Galeria Monash d'Art, el que dóna a entendre el seu prestigi personal i la qualitat i quantitat de la seva obra.

TAMARA DE LEMPICKA. OBRES DOLÇAMENT DECADENTS

2012-01-19T09:38:00.000+01:00

Tamara de Lempicka o Tamara Łempicka, nascuda Maria Górska, va ser una pintora nascuda a Varsòvia, Polònia el 1898. Va destacar per la bellesa dels seus retrats femenins , de ple estil art decó.
Va néixer al sí d'una família benestant, essent des de molt petita una nena autoritària i amb caràcter. El 1910 va pintar el seu primer treball, el retrat de la seva germana. El 1911 va fer un viatge amb la seva iaia per Itàlia, on va descobrir la seva passió per l'art.
El 1916 es va casar a San Petersburg amb l'advocat polonès Tadeusz Łempicki. Tot i que portaven una vida luxosa a Sant Petersburg, la Revolució d'octubre va fer que Tadeusz anés a parar a la presó, però ella va aconseguir que el treguessin i es van traslladar a Copenhague. El 1923 es van traslladar a París on va néixer la seva filla, Kizette i on Tamara prenia classes de pintura amb André Lhote.
Més tard va exposar en diverses galeries de París, ja en estil art decó, com a la galeria Colette Weill.
El 1925 tingué lloc la seva primera exposició art decó de París, on es va fer un nom com a artista. Més tard viatjaria amb Kizette a Itàlia per observar de nou l'art italià. El 1927, Kizette al balcó rep el primer premi a l'Exposició Internacional de Burdeus.
El 1929 es divorcia de Tadeusz i coneix al baró Raoul Kuffner, amb qui, malgrat la seva orientació bisexual, Tamara accepta casar-se. Es fa famosa entre la burgesia novaiorquesa i exposa en diverses galeries estadounidenques i europees.
El 18 de març de 1980, Tamara de Lempicka mor a Cuernavaca (Mèxic). Kizette, complaent el somni de la seva mare, acompanyada de l'escultor Víctor Contreras (hereu de gran quantitat de l'obra de la pintora), van pujar a un helicòpter i llençaren les seves cendres al cràter del Popocatépetl.

BRENT LYNCH. PINTURA MODERNA AMB TOCS DE ROMANTICISME

2012-01-16T09:48:00.000+01:00

Mentre hi hagi art, hi haurà "explicadors d'històries". Des del començament les històries s'han destapat, explicat, pintat, imprès, segellat, tintat i tatuat. El contista "pinta" l'experiència. L'espectador respon als quadres en un procés meravellós on l'espectador es converteix en co-creador de l'art. En aquesta tradició clàssica, Brent Lynch és un contista, un explicador d'històries. El seu treball s'omple del simbolisme icònic, metàfora i d'imatges. És juganer, provocatiu i dramàtic. És un plaer dedicar un moment per compartir algunes de les seves històries.

GEORGE OZE. PAISATGES A LA VORA DEL MAR

2012-01-09T10:12:00.000+01:00

George Oze és d’origen hongarès, fotògraf americà que viu a Nova Jersey, els EEUU. El seu interès per la fotografia va néixer quan era petit, alhora que començava a experimentar amb la càmera de telèmetres del seu pare. La seva passió per dedicar-se a l’art i la fotografia va incrementar-se durant els seus anys universitaris quan estava implicat en el món de la fotografia en forma de participació al diari de la Universitat, fent de fotoperiodista voluntari.
George es va dedicar durant un temps al món de la ciència, concretament en la indústria farmacèutica, però la gestió del seu negoci el privava de gaudir de l'oportunitat de viatjar i se sentia allunyat del seu costat creatiu i artístic, de manera que va començar a fer fotografies novament, procurant capturar la bellesa dels llocs que visitava.
La fotografia per a ell va començar com a hobby i finalment es va convertit en la passió de la seva vida, al temps que George oferia compartir la seva visió fotogràfica amb altres artistes del món. El treball gràfic de George es ven principalment a través d'agències de foto als investigadors de foto professionals.
George combina fotografia tradicional i tecnologia digital per crear la seva forma d'art vibrant. Gran part del seu treball inclou viatges que mostren imatges de paisatges i últimament experimentant amb l'art fi que resumeix el seu gènere.

FREDDIE MERCURY. L'ÀNIMA DE LA REINA EN MANS DEL GRAN HISTRIÓ

2012-01-04T18:05:00.000+01:00

Freddie Mercury va ser el cantant i capdavanter del grup britànic de rock "Queen".
Va néixer el 5 de setembre de 1946 a la ciutat de Zanzíbar, i el seu nom autèntic era Farrokh Bulsara, fill de Bomi, funcionari de la Cort Suprema del govern britànic, i Jer Bulsara. Els seus pares eren parsis (una comunitat persa, normalment resident a l'Índia, que practica l'antiga religió zoroastriana). Al cap de poc temps de néixer ell, els seus pares es van traslladar a Bombai. El 1954 va anar a estudiar al col·legi St. Peter a Panchagani, a uns 80 quilòmetres de Bombai. Va ser allà on els seus amics van començar a dir-li Freddie, nom que la família també va adoptar.
Sens dubte, és una de les millors veus que ha donat el pop-rock en el segle XX, dotada d'un extraordinari registre (cobria tres vuitenes i mitja), i amb la qual va cantar una gran varietat d'estils musicals.
Tan amb la seva carrera com a vocalista principal del grup Queen com en solitari va tenir un gran èxit, i va arribar a fer els concerts amb major assistència de l'època.
Entre les seves nombroses interpretacions cal destacar el seu disc amb la soprano Montserrat Caballé, per a la qual va escriure una cançó dedicada a la seva ciutat, Barcelona, que posteriorment seria seleccionada per ser l'himne dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992, encara que malauradament no va poder interpretar-la allà com estava previst, ja que Freddi va morir prematurament el 24 de novembre de 1991 a causa de la SIDA, un dia després d'anunciar públicament la greu malaltia que patia. Va ser una gran pèrdua pel món musical.
És autor de grans i coneguts èxits com Bohemian Rhapsody, We Are the Champions o Somebody to Love, entre molts altres. El 20 d'abril de 1992 es celebrà al mític estadi londinenc de Wembley un concert en el seu homenatge, amb cantants de la talla de George Michael, Elton John, etc. Els beneficis d'aquest concert van ser donats integrament a la lluita contra la SIDA.

Una de les cançons de Queen amb Freddie Mercury al capdavant, que més m'agraden: Innuendo. El gran histrió, en tot el seu esplendor. Simplement magnífic.

VISIONS DEL NAIXEMENT DE CRIST II

2011-12-29T01:02:00.000+01:00

Tot seguint el cicle nadalenc, avui arribaran els Reis Mags als pobles i ciutats de tot el món i en una sola nit, tal i com marquen els cànons del costum, repartiran entre tots els nens i les nenes que hagin fet bondat, els regals que prèviament aquests els han demanat a les seves cartes.

La tradició arrenca de molt lluny, en la creença que tres mags van adorar al petit Jesús, reconeixent-lo com a Fill de Déu i obsequiant-lo amb or, encens i mirra.

Els pintors de les més diverses èpoques i estils també s'han fet ressò d'aquest episodi històric que explica amb tot luxe de detalls l'Evangeli segons Sant Mateu.

Aquí teniu una petita mostra de quadres que capten el moment en el que els tres mags s'inclinen davant la Sagrada Família.

VISIONS DEL NAIXEMENT DE CRIST

2011-12-21T11:48:00.000+01:00

Fins i tot plenes de majestat i carregades de robatges, algunes imatges ens porten una visió completament humana de la Verge Maria amb el Nen Jesús, ja que després del naixement de l'Infant, la Verge Maria, la seva mare, l'alleta, de la mateixa manera com ho fan i ho fem totes les dones que som mares. El posat majestàtic es suavitza i la Verge Maria contempla al seu fill amb infinita tendresa mentre el nen, s'agafa al pit de la seva mare que raja generosament. Malgrat la divinitat de les figures que se'ns mostren en aquests quadres i escultures, els artistes han volgut oferir una visió completament humana d'una mare amb un fill que en aquest cas, es tracta de la Verge Maria i el Nen Jesús, com podria tractar-se de qualsevol altre mare de qualsevol punt del món.

És una altra manera de veure el misteri del Nadal.

KEN BAILEY. ART EN EL MÓN DE LA PUBLICITAT

2011-12-16T10:23:00.000+01:00

Ken Bailey és un artista dedicat al món de la publicitat. Els seus dissenys, molt personals i fàcilment identificables, tenen com a protagonistes a gats i gossos que adopten les més variades situacions i postures. Amb dibuixos extremadament senzills, aquest artista està emmarcat en l'art-deco.

ELS COLORS DE L'ART. VERMELL

2011-12-12T13:45:00.000+01:00

El vermell és el color corresponent a la freqüència més baixa de llum que pot captar l'ull humà.

El vermell és un color complementari al cian. Amb anterioritat se l'ha considerat un color primari sustractiu i així mateix es descriu de vegades en els textos no científics; en aquest context s'afirma comunment que el color complementari del vermell és el verd. Tanmateix, avui se sap que els colors cian, magenta i groc estan més propers dels colors primaris sustractius autèntics que l'ull percep i s'utilitzen en la impressió de color moderna.
Simbòlicament el vermell és el color de la passió, el color del cor, de la sang, de l'amor i de la calor. També és el color de les ciències exactes i de l'enginyeria.

El color vermell s'usa per denotar fúria. El color de la sang va propiciar una associació del vermell amb el déu romà de la guerra, Mart i és el honor d'aquest déu que el planeta vermell es diu Mart.

Durant molt de temps (probablement a partir de la revolució francesa), el vermell s'ha relacionat amb el color dels revolucionaris i dels esquerranosos, mentre que el blanc ha estat emprat com el color dels conservadors.

En la simbologia xinesa, el vermell és el color de la bona sort i s'empra per a la decoració. El diner a les societats xineses s'ofereix tradicionalment en paquets vermells.

Algunes expressions populars que venen a demostrar tot l'explicat fins ara serien: "estar el números vermells (o rojos)"o "tenir els ulls vermells de fúria", només per posar un exemple.

El vermell és el color de l'energia, de tot el que desprèn gran força i l'encomana a allò que té al voltant i és, sens dubte, el color que més crida l'atenció, es trobi allà on es trobi.

GRETA GARBO. LA FASCINACIÓ D'UNA ACTRIU QUE NO SOMRIU

2011-12-07T10:54:00.000+01:00

Greta Garbo (18 de setembre de 1905 - 15 d'abril de 1990) va ser una actriu sueca. Va néixer a Södermalm, barri humild d'Estocolm (Suècia), amb el nom de Greta Lovisa Gustafsson. És un dels principals mites del Setè Art.
Especialment conocida amb el sobrenom de "La divina" o "la dona que no riu" degut al rictus seriós del seu rostre, rictus que només va ser interromput en una escena del seu memorable film "Ninotchka" en la qual deixa anar, sorprenentment una riallada en un fet que va fer córrer rius de tinta als diaris amb el titular "La Garbo riu". La seva vida sempre estigué envoltada de misterio i de múltiples preguntes que mai va respondre.
Precisament, el seu enigmàtic comportament va donar peu a múltiples rumors als mitjans de comunicació, al voltant de la seva bisexualitat (entre aquests rumors, el de ser amant de l'actriu mexicana Dolores del Río i de l'escriptora Mercedes Acosta), rumors que els seus amics mai van confirmar ni desmentir i que, a la llarga, només van fer créixer la seva pròpia llegenda, convirtint-la en un dels més grans mites del cinema, fins al punt que encara a dia d'avui, el seu rostre és considerat el més perfecte que hagi passat per la gran pantalla.

Inicià la seva carrera com actriu a Suècia i filmà dues pel·lícules al costat del director Mauritz Stiller, qui també seria contractat per Hollywood.
Va ser nominada com a millor actriu per l'Acadèmia Americana de Cinena els anys 1930, 1932, 1937 i 1939, però mai va rebre cap Oscar, oblit que anys més tard, l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques va decidir corregir amb un Oscar honorífic l'any 1954 que la Garbo rebutjà perquè, segons les seves pròpies paraules "no volia veure-li la cara a ningú". La seva frase més famosa de la seva vida va ser "vull estar sola", la qual va definir el seu estil de vida ermitana i forana, perquè a diferència d'altres estrelles, la Garbo es mantingué allunyada dels grans esdeveniments de Hollywood, preferint la solitud i l'anonimat.
Al capdamunt de la seva popularitat, la Garbo es retirà del cinema a l'edat de 36 anys i va viure la resta de la seva vida en un apartament de Nova York, prop de Central Park, totalment retirada i evitant qualsevol contacte amb els mitjans informatius, els quals la van empaitar fins al darrer moment de la seva vida, persiguint-la per fotografiar-la en la seva vellesa, motivo pel qual se la veia sempre utilitzant ulleres fosques i barrets per amagar el seu rostre. Va morir a Nova York als 84 anys d'edat, víctima d'un síndrome renal i de neumonia.

La seva llegenda, però, segueix encara ben viva.

Algunes de les seves pel·lícules més famoses són:

- La Reina Cristina de Suècia (1933)

- Anna Karenina (1935)

- Margarita Gautier (01937)

- Ninotchka (1939)

ELS COLORS DE L'ART. EL BLAU

2011-12-05T10:09:00.000+01:00

El color blau és una de les sis sensacions cromàtiques bàsiques de la visió humana normal. El seu oposat és el taronja a les arts plàstiques i complementari al groc en la llum, ja que per formar groc cal barrejar vermell i verd al 100% d'intensitat i gens de blau. La llum blava té una longitud d'ona d'al voltant de 470-450 nm.
En el món de les arts plàstiques, el contrari al blau és el taronja o ataronjat (colors complementaris) i en el cercle cromàtic, aquests dos colors estan ubicats en situació diametralment oposada. Qualsevol objecte de color blau ressaltarà amb més força sobre un fos de color taronja i al contrari, més que amb qualsevol altre fons d'un altre color.

En un to fosc és un dels tres colors primaris, emprat per a la producció d'altres colors mitjançant la barreja aditiva de llums. El seu oposat és igualment el groc. Per la seva barreja sustractiva de pigments, s'obté el blau en combinar el cian (blau turquesa) amb el magenta.

També es considera com a varietat de blau el blau cel.

A la tradició judeocristiana el color blau és el color de la puresa i la virginitat. Per això a la Verge Maria se la representa guarnida amb un mantell blau.
El blau és associat amb la intel.ligència i el coneixement en certs aspectes. Així mateix, la filosofia es representa amb aquest color.
El blau s'acostuma a associar amb el fred, en contraposició amb el vermell, que s'asocia amb la calor.
Als països anglosaxons el blau s'acostuma a associar amb la tristesa i la melanconia i d'aquí prové el nom de la música blues.
A la natura l'aigua potable i l'aigua del mar no són perfectament transparents: té un color lleugerament blavós, que es percep a través de diversos metres d'aigua. El mateix passa amb l'aire: tampoc és completament transparent. El color de l'aire es nota en observar una muntanya que es trobi a més de 15 quilòmetres de distància. Curiosament, el color dels objectes a més de 15 quilòmetres es veu lleugerament blavós. El color del cel diürn és generat per la difracció de la llum solar sobre la capa de més de 10 quilòmetres d'aire concentrat, comprimit contra el nostre planeta degut a la força de gravetat d'aquest.

JOHN WILLIAM WATERHOUSE. EL RETORN DE LA MITOLOGIA

2011-11-28T08:46:00.000+01:00

John William Waterhouse (Roma, 6 d'abril de 1849 - Londres, 10 de febrer de 1917). Fill d'artistes, els seus inicis com a pintor estigueren influits pel neoclassicisme victorià. En la fase següent és un pintor prerrafaelita. Més tard estigué arrelat pel planairisme dels impressionistes francesos. Si al principi de la seva carrera es dedicà a temes de l'antiguitat clàssica, més endavant va abordar els literaris, sempre amb un estil suau i misteriós, carregat de romanticisme, que permeten enquadrar-lo dins del simbolisme. Pintor famós en vida, la seva fama va decaure durant el segle XX. A finals d'aquesta centúria es va produir, tanmateix, una revalorització de les seves obres.

L'estil pictòric de Waterhouse es mantingué pràcticament inalterable al llarg de tota la seva vida, però en qualsevol cas, la temàtica de les seves obres va anar canviant segons l'etapa que travessava.
En una primera etapa es poden distingir obres de temàtica clàssica, corresponent als viatges de Waterhouse per Itàlia. A partir de 1880 inicia una nova època basada en temes literaris, on es veu una clara influència de la mitologia i literatura gregues. A partir de 1990, influït per l'Impressionisme, es mostra més tranquil i utilitza colors més clars i brillants.

SURREALISME. L'ART VINGUT DEL MÓN DELS SOMNIS

2011-11-22T09:57:00.000+01:00

El surrealisme (del frances surréalisme) és el moviment d'avantguarda més important del període d'entreguerres, i molt possiblement el més influent de tots ells. Va ser creat el 1924 a partir, i al voltant del Manifest Surrealista d'André Breton, el seu guia espiritual.
Aquest moviment artístic, intel·lectual i cultural en general, s'orienta al voltant de la persecució de l'alliberament de la ment, emfatitzant les facultats imaginatives i crítiques de l'inconscient i l'assoliment d'un estat diferent de, "més que" i més veritable que la realitat tangible i quotidiana: el "sur-real", per sobre de la realitat. Per a molts surrealistes, aquesta cerca de trascendir la realitat tangible i d'assolir-ne una que incorporés els elements de la imaginació i l'inconscient s'ha manifestat en l'intent de portar a terme una revolució personal, cultural, política i social, de vegades concebuda o descrita com una transformació completa de la vida a través de la llibertat, la poesia, l'amor i el sexe. En paraules d'André Breton, considerat el fundador del surrealisme: "la bellesa serà convulsiva o no ho serà".
La paraula surreal és emprada a vegades amb la intenció de descriure juxtaposicions inesperades o l'ús de nonsequiturs en l'art o en el diàleg, particularment quan aquestes juxtaposicions són presentades com si fossin consistents. Aquestes interpretacions normalment són independents de la noció surrealista del terme i molts cops no hi tenen cap connexió directa, i són emprades tant en contextos formals com en informals. Aquest ús ha estat durament criticat pels surrealistes.

Si pensem en surrealisme ens venen al cap diversos pintors i artistes, dels quals, l'abanderat és Salvador Dalí, motiu i protagonista d'un proper post.

En aquesta ocasió, tanmateix, us ofereixo algunes imatges, creades per diversos pintors, que tenen en comú el gust per plasmar imatges impossibles, extretes directament dels somnis.

ANSEL ADAMS. PAISATGES EN BLANC, NEGRE I GRISOS DE LA ZONA MIG

2011-11-19T11:09:00.000+01:00

Ansel Easton Adams (20 de febrer de 1902 - 22 d'abril de 1984) fotògraf estadounidenc, nascut a San Francisco, desenvolupador del sistema de zones.
Conegut per les seves fotografies en blanc i negre de paisatges del Parc Nacional Yosemite, a EEUU (entre altres paisatges) i com a autor de nombrosos llibres sobre fotografia, com la seva trilogia de manuals d'instrucció tècnica (La Càmera, el Negatiu i la Còpia). Va fundar l'associació fotogràfica Grup f/64, juntament amb altres mestres com Edward Weston, Willard Van Dyke, Imogen Cunnigham i altres.

El seu sistema de zones és una demostració de com la càmera o el fotòmetre (o exposímetre) de la mateixa, medeix el gris mig de 18% de reflectança com a zona mitja. El fotògraf ha d'augmentar l'exposició (o disminuir-la) depenent de quants grisos vulgui fixar com a punt de medició. El fotòmetre de qualsevol càmera, fins i tot la digital, sempre "vol veure" la zona entremig com un gris mig.
Amb aquesta tècnica, algunes de les seves fotografies més rellevants, rascant a l'espectacularitat malgrat l'absència de color, són les que adjunto al post d'avui i que detallo a continuació:

- Monolith, The Face of Half Dome, 1927.
- Rose and Driftwood, 1932.
- Clearing Winter Storm, 1940.
- Moonrise over Hernandez, New Mexico, 1941.
- Ice on Ellery Lake, Sierra Nevada, 1941.
- Georgia O'Keeffe and Orville Cox at Canyon de Chelly
- Aspens, New Mexico, 1958.

AVA GARDNER. LA BELLESA RUTILAND DE HOLLYWOOD

2011-11-14T09:45:00.000+01:00

Ava Lavinia Gardner (24 de desembre de 1922 - 25 de gener de 1990) va ser una actriu americana nominada als premis Oscar i considerada una de les grans estrelles cinematogràfiques del segle XX. Coneguda principalment per la seva extraordinària bellesa, es diu d'ella que era "l'animal més bell del món".

En el món del cinema la seva gran oportunitat va arribar el 1946 amb dos títols: el thriller Whistle stop, en el qual tenia un paper principal al costat del mític -i avui oblidat- George Raft i el drama negre The killers, basat en una història d'Ernest Hemingway on es lluïa al costat d'un també jove Burt Lancaster i d'Edmond O'Brien. En aquesta última, el seu personatge de femme fatale li va proporcionar els comentaris favorables de la crítica. Ella mateixa reconeix en les seves memòries que molta gent li havia comentat que la seva "imatge i carrera d'estrella van venir definides precisament per aquesta pel·lícula negra" on ella es va imposar "com una sirena fatale d'amples caderes i escot vertiginós capaç de fer flaquejar el foc del planeta estant recolçada en un piano". Va ser, doncs, amb aquest paper que es va poder introduir en el món de les grans actrius de la indústria cinematogràfica de Hollywood.

Durant els següents anys va seguir treballant en nombroses produccions al costat dels grans actors clàssics del moment. Així, destaca "The hucksters", on va compartir cartell amb Clark Gable, "One touch of Venus" i "The bribe" de 1949, un fantàstic thriller dramàtic on va actuar meravellosament al costat de Robert Mitchum i del qual, segons la llegenda, una de les seves conquestes amoroses.

A partir d'aquí, va anar consolidant el seu regnat com una gran estrella, encadenant produccions de gran pressupost i mitjans, i realitzant memorables interpretacions. Sobresurten d'aquest període "The great sinner", un drama moral amb grans treballs de Gregory Peck i Ethel Barrymore i un guió impecable, on Ava està bellíssima; "East side, West side" de 1949, on l'actriu encaixava perfectament en la pantalla al costat dels sempre magnífics James Mason, Barbara Stanwyck i Van Heflin; i també "Pandora and the flying dutchman" de 1951, un fascinant drama oníric-avantguardista, on Ava actuava amb James Mason i una altra de les seves sonades conquestes, el torero Mario Cabré, rodant el film parcialment a Catalunya i omplint els titulars de la premsa de l'època.

En aquesta etapa va ser quan va començar a visitar amb freqüència espanya i a fer les seves interpretacions més conegudes: "Les neus del Kilimanjaro" l'any 1952, la seva segona obra de Hemingway, a Àfrica i al costat de Gregory Peck; "Mogambo" (1953), film pel qual va estar nominada als Premis Oscar i on va superar a la bella i fràgil Grace Kelly, brillant amb fermesa al costat d'un imponent Clark Gable; "Knights of the round table", una producció clàssica del cinema d'aventures medievals, amb Robert Taylor i Mel Ferrer i "The barefoot contessa" (1954).
Malauradament, cap a mitjans dels anys 50, Ava va travessar alguns problemes personals i de salut, i la seva carrera artística se'n va ressentir. Va ser l'època dels seus films de menor èxit i entitat però en els quals encara es gaudia amb la presència de l'actriu: el drama romàntic d'aventures "Destins encreuats", on va actuar al costat de Stewart Granger; la comèdia d'origen teatral "The little hut", al costat de David Nivel; la seva tercera adaptació cinematogràfica de Hemingway titulada A punta de dia, al costat de Tyrone Power en una de les seves últimes interpretacions; i el drama "On the beach" sobre les conseqüències de l'explosió d'una bomba nuclear i on Ava va realitzar una de les seves millors interpretacions al costat de Gregory Peck i Fred Astaire.

CLAUDE MONET, IMPRESSIONISME EN ESTAT PUR

2011-11-10T08:59:00.000+01:00

Oscar-Claude Monet (París, 14 de novembre de 1840 - Guirveny, 5 de desembre de 1926, va ser sens dubte el pintor més important i obstinat representant de l'impressionisme francès.

Va néixer el 14 de novembre del 1840 al 45 del carrer Lafitte de París al sí d'una família de comerciants. El seu pare es deia Claude Adolphe i la seva mare Louise Justine Aubrée, essent el segon fill del matrimoni. Els problemes econòmics que travessava el pare del futur artista van motivar el trasllat a Le Havre, ja que allí podia participar en el pròsper negoci del seu cunyat.
Monet va rebre les seves primeres lliçons artístiques a l'escola, de la mà de François-Charles Ochard, alumne del pintor neoclàssic Jacques-Louis David. En aquests moments estaria més interessat pels dibuixos graciosos i caricatures que per adquirir una formació artística.

Als 15 anys ja tenia relativa fama com a caricaturista, realitzant un bon nombre de caricatures de ciutadans de Le Havre per les que cobrava entre 10 i 20 francs, aconseguint una petita fortuna de 2.000 francs. Quan Monet té 17 anys mor la seva mare, l'única persona amb cert talent artístic de la família. La pèrdua va suposar un dur cop per al jove qui establirà una estreta relació amb la seva tia, Marie-Jeanne Lecadre, interessada per la pintura, pintora aficionada i companya després d'enviduar del pintor parisenc Armand Gautier.

Aquest mateix any, Claude decideix abandonar l'institut per a dedicar-se a la pintura. Ha conegut a Boudin, amb qui s'inicia al paisatge i la pintura a l'aire lliure. El pare no admet la decisió del seu fill, però gràcies a la persuasió de la tia Marie-Jeanne, ho accepta no massa convençut.
Perquè la seva formació a París no signifiqui un pes per a l'economia familiar sol·licita en dues ocasions una beca a l'ajuntament de Le Havre, però Monet empra els seus estalvis per a anar a la capital, malgrat la negativa paterna.

A principis d'abril de 1859 arriba a París on visita a Constant Troyon qui li aconsella que aprengui lliçons de dibuix i que vagi a copiar al Louvre. També li va recomanar acudir al taller de Thomas Couture, però el jove artista va eludir l'ensenyament acadèmic i va acudir a l'Acadèmia Suisse, taller propietat de l'alumne de David, Charles Suisse, qui oferia als seus alumnes absoluta llibertat per a treballar davant de models vius.
Aquí coneixeria a Camille Pissarro, entaulant ambdós una estreta amistat. Durant aquesta estada comença a prendre contacte amb els realistes en la "Brasserie dónes Martyrs" on Monet acudeix a realitzar caricatures per a guanyar-se la vida.

El 1861 li toca fer el servei militar a Algèria, a la legió africana, durant un període de set anys. La seva delicada salut - va emmalaltir de tifus al començament de 1862 - va motivar la seva tornada a Le Havre per un període de sis mesos. En aquesta temporada va continuar treballant amb Boudin i va conèixer a Jongkind. La seva tia Marie-Jeanne va alliberar al jove del servei militar en pagar 3.000 francs però li va posar com a condició continuar els seus estudis pictòrics a París. A la tardor de 1862 Monet tornava a París, acudint al taller d'Auguste Toulmouche per indicació de la família.
Aquest li va aconsellar que acudís a l'estudi de Charles Gleyre on va romandre fins a 1864 quan el mestre va tancar el seu taller per una malaltia ocular. Aquí va conèixer Monet a tres companys amb qui va trabar estreta amistat: Auguste Renoir, Alfred Sisley i Frédéric Bazille, intimant especialment amb aquest últim.

Envia les seves primeres obres al Saló oficial, realitzades a l'aire lliure, essent rebudes amb simpatia per la crítica. Tanmateix, la seva pròxima experiència al Saló serà negativa. En 1867 envia Dones al jardí que serà rebutjat i criticat negativament per Manet. A aquesta decepció Monet ha d'afegir l'embaràs de Camille, la seva companya, motiu pel qual es trasllada a Saint-Adresse per a comunicar-ho a la seva família, que rep la notícia amb disgust -malgrat que el pare del pintor tenia un fill d'una relació amb la seva criada-. Durant aquest estiu, Camille tindrà el seu primer fill, Jean, el 8 d'agost de 1867. Els problemes econòmics seran una constant durant bona part de la vida de Monet, el 1868 intenta suïcidar-se sense èxit per aquesta raó, però a l'estiu les coses semblen anar millor i es trasllada a la costa normanda amb Camille i Jean, prenent part en una exposició a Le Havre.

A l'any següent la penúria econòmica va continuar i durant l'estada en Bougival no tenia diners per a calefacció, la llum ni els aliments per al bebè. Renoir, que vivia als voltants els ajudava com podia. Curiosament, aquesta època de penúria serà en la que ambdós artistes treballen amb major placidesa, treballant amb una pinzellada impressionista que descompon l'objecte en taques i traços de color. El 28 de març de 1870 es casen Camille Doncieux i Claude Monet, comptant amb la presència de Gustave Coubert com a testimoni.
Per a evitar ser cridat a files davant de la imminent guerra que s'acosta es trasllada a Trouville, des d'on van partir a Anglaterra en esclatar la Guerra francoprussiana. A Londres a penes van estar sis mesos, interessant-se més per visitar els museus que per pintar. Durant la seva estada londinenca passarà a formar part dels artistes protegits del galeriste Paul Durand-Ruel. El 17 de gener de 1871 mor el pare del pintor i al maig la Comuna francesa és sufocada sagnantment. Monet decideix traslladar-se a Holanda i instal·lar-se a Zaandam, prop d'Amsterdam, on la seva situació econòmica és favorable gràcies a l'herència paterna rebuda i a les lliçons de francès impartides per Camille.

A la tardor de 1871 els Monet lloguen una casa a Argenteuil on passarà una de les temporades més felices de la seva vida. Comprarà un bot per a convertir-lo en taller flotant i realitzar nombroses vistes al Sena en les que s'interessa per representar els efectes de la llum i el color als paisatges. Durant una de les seves estades en Le Havre pinta "Impressió, sol naixent" que es converteix en el manifest del nou moviment que està per sorgir. I és que els artistes independents que volen exposar fora de la influència del Saló porten prou temps intentant organitzar una exposició a on presentar els seus treballs.
A finals de l'any 1873 es funda la "Societé Anonyme Cooperative d´Artistres Paintres, Sculpteurs, Graveurs" que té a Monet com a líder indiscutible. El 15 d'abril de 1874 inauguraven la primera mostra a les sales del fotògraf Nadar, participant, entre altres, Boudin, Cèzanne, Renoir, Monet, Sisley, Gautier, Pissarro, Bracquemond i Berthe Morisot. El grup rebrà de manera irònica i despectiva el nom d'impressionistes a causa del títol de l'obra de Monet, essent el crític Louis Leroy el responsable d'aquesta denominació. Els impressionistes realitzarien set exposicions més de les que Monet participarà en cinc.
La situació econòmica dels Monet torna a ser preocupant ja que Durand-Ruel té dificultats financeres i no pot comprar quadres. A la tardor de 1876 entaula amistat amb el magnat Ernest Hoschedé i la seva esposa Alice, sent invitat a passar una temporada al palau de Montgeron. Durant l'hivern, Monet torna a París per a treballar en la sèrie de l'estació de Saint-Lazare on l'atmosfera es convertirà en la principal protagonista. El 1878 els Monet abandonen Argenteuil per a passar una temporada a París on naixerà el seu segon fill, Michel, el 17 de març. Al setembre es traslladen a Vétheuil junt amb la família Hoschedé, vivint junts a pesar de les difícils posicions econòmiques d'ambdós. En aquests moments es comença a forjar una intensa relació entre Claude i Alice.

Les primeres diferències al sí del grup impressionista apareixen en 1880 ja que Monet, Renoir i Sisley s'enfronten a Degas. Monet envia els seus quadres al Saló i no participa en la cinquena exposició del grup. Charpentier organitza una exposició individual amb 18 treballs de Monet, aconseguint un sensacional èxit de públic, crítica i vendes, la qual cosa permet millorar la seva situació econòmica. A la tardor es trasllada a la costa normanda a on tornarà a l'any següent, ara en companyia d'Alice i els nens. Els deutes i la incomoda situació familiar que no era admesa pels veïns seran les raons de la marxa de Vétheuil. Entre 1881 i 1883 viurà en diverses localitats de la costa normanda, interessant-se pels penya-segats i les escenes marines.
Es traslladarà amb la seva família a Giverny, un poblet de 276 habitants entre París i Rouen, iniciant una nova fase en què posarà en marxa les obres mestres amb les que ha collit la fama que li correspon. Va llogar una casa de color rosa amb finestres blaves i va instal·lar el taller al graner de la zona oest. Una gran horta i un jardí eren els llocs favorits de l'artista i allí s'inspirarà per a l'execució d'un bon nombre de treballs.

En els treballs que va realitzar podem trobar certa anticipació a les obres de Van Gogh. A la seva arribada a França va oferir uns 50 quadres a Durand-Ruel que en aquells moments travessava problemes financers, per la qual cosa el pintor va haver d'acudir a altres marxants com Petit i Adolphe Portier. La fama de Monet va pujant igual que la seva cotització. En 1886 serà l'última exposició impressionista (la vuitena) en la que Monet no va participar, presentant deu quadres en la mostra de "Els Vingt" a Brusel.les. Gradualment va prenent part en nombre més gran de mostres, que augmenten tant la seva fama com la seva fortuna. Serà Theo van Gogh qui aconsegueix a l'octubre de 1889 el preu rècord d'una obra de Monet en obtenir més de 10.000 francs.
Al febrer de 1892 havia iniciat la famosa sèrie de la catedral de Rouen en la que estarà embrancat fins a 1894. Llogarà una casa enfront del temple gòtic des de la finestra de la qual pintarà els diferents efectes de llum sobre la seva portada i les seves torres. Els següents anys els passarà recorrent les costes normandes i bretones per a continuar pintant les platges i penya-segats; viatjarà a Noruega a visitar el seu fillastre o a Venècia on s'entusiasmarà amb les postes de sol i els edificis; tornarà a Londres per a realitzar interessants sèries sobre el Parlament o els ponts de Charing Cross i Waterloo.

Bona part dels treballs realitzats en aquestes dates estan acabats al taller, quelcom al que sempre s'havia resistit, retocant-los i fins i tot destruint alguns d'ells.

La culminació de l'èxit vindrà amb el suggeriment, per part d'un grup encapçalat per Clemenceau, de l'execució d'una sèrie de pintures amb nenúfars per a regalar-la a l'Estat. Des de 1914 fins al final de la seva vida es dedicarà a treballar en aquestes obres que seran emplaçades a l'hivernacle de tarongers de Tuileries, annex al Louvre, el 1927, ordenant-se en cercle de manera que l'espectador té la impressió d'estar al mig del jardí aquàtic. Aquest espai rep el nom de la Capella Sixtina de l'Impressionisme.
La vista de Monet empitjora des de 1919. Té por d'operar-se de cataractes que podria quedar-se cec. Quatre anys més tard serà operat de dues cataractes i la seva vista es redueix considerablement, però continua pintant la sèrie dels nenúfars, aïllat gairebé per complet. La seva salut es va apagant igual que la seva vista i en el 6 de desembre de 1926 mor a la seva casa de Giverny, essent enterrat dos dies més tard sense discursos ni pompes, ja que l'artista sempre va voler guardar la seva intimitat.
Sempre havia rebutjat la Legió d'Honor i l'ingrés en el Institut de France, la més alta institució francesa d'art i ciència.

Cap pintor del grup és tan purament impressionista com Claude Monet. En la seva obra el factor dominant és un clar esforç per incorporar el nou mode de visió, sobretot el caràcter de la llum, mentre que la composició de grans masses i superfícies serveix únicament per a establir certa coherència. Per la seva banda, Renoir és el pintor que convenç que l'estètica de l'Impressionisme va ser, sobretot, hedonista. El plaer sembla la qualitat més evident de la seva obra, el plaer immediat i ardent que produeix en ell la pintura. Mai es va deixar aclaparar per problemes d'estil i va arribar a dir que l'objecte d'un quadre consisteix simplement a decorar una paret i que per això era important que els colors foren agradables per si mateixos.
A Catalunya la seva pintura és present al Museu de Montserrat.

ELIOT PORTER. FOTOGRAFIAR LA NATURALESA SALVATGE

2011-11-07T11:02:00.000+01:00

Eliot Porter (1901-1990) va ser un fotògraf americà conegut per les seves fotografies en color de la naturalesa.

Des de petit es va aficionar a la fotografia, quan fotografiava la Gran Illa de Cap Polida propietat de la seva família. Mentre, Porter estudià diversos cursos d'enginyeria química i medicina, al temps que treballava com a investigador bioquímic a la Universitat de Harvard University.

Cap a l'any 1930 va conèixer a Ansel Adams a través d'un amic de la família i també a Alfred Stieglitz, a través del seu germà Fairfield Porter.

Stieglitz seguia l'obra en blanc i negre de Porter, les imatges de la qual eren preses amb una petita càmera Linhof.

El 1938, Stieglitz mostrava el treball de Porter a la seva galeria de Nova York. L'èxit de l'exposició va impulsar a Porter a deixar Harvard i a dedicar-se de ple a la fotografia. Durant els anys 1940, va començar a treballar en color amb el procés de trasllat de tint nou d'Eastman Kodak, una tècnica que Porter utilitzaria per sempre més, a partir d'aquell moment.

La reputació de Porter anà en augment després de la publicació del seu llibre l'any 1962, "In Wildness Is the Preservation of the World". Publicat pel Club Sierra, el llibre presentava els estudis de natura en color de Porter i mostrava imatges dels boscos de Nova Anglaterra, amb textos de Henry David Thoreau. Es van vendre un milió d'exemplars del llibre.

Porter es va dedicar a viatjar per fotografiar la importància ecològica i cultural de molts llocs significatius. Publicava llibres de fotografies sobre Glen Canyon (Utah), Maine, Baixa Califòrnia, les Illes Galápagos, l'Antàrtida, l'Àfrica i Islàndia. Els seus estudis culturals incloïen Mèxic, Egipte, la Xina, Txecoslovàquia i llocs grecs antics i clàssics.

El llibre de James Gleick "Chaos: make a new science" (1987) va provocar que Porter reexaminés el seu treball en el context de la teoria del caos.

L'any 1990, Porter publicava "Nature's Chaos" que combinava les seves fotografies amb els textos de Gleick.

Porter morí a Santa Fe, Nou Mèxic l'any 1990 i llegava el seu arxiu personal al Carreter Amon Museum.

LA CAPELLA SIXTINA. UN ALÈ CONTINGUT SENSE PARAULES

2011-11-02T10:07:00.000+01:00

La Capella Sixtina és un dels més famosos tresors artístics del Vaticà. Està construida i pintada entre l'any 1471 i el 1484, en l'època del papa Sixt IV, d'on procedeix el nom pel qual és coneguda, encara que inicialment es va anomenar Capella Palatina.
El seu arquitecte va ser Giovannino de Dolci. És coneguda en tot el món tant per ser la sala on se celebra el conclau i altres cerimònies oficials, com les coronacions papals, com per haver estat decorada per Michelangelo Buonarroti.

Es troba unicada a la dreta de la Basílica de Sant Pere, després de la Scala Règia i, originalment, servia com a capella a l'interior de la fortalesa vaticana.
La capella te forma rectangular i fa 40,93 m de longitud per 13,41 d'amplària (les dimensions del Temple de Salomó, segons l'Antic Testament). La seva altura és de 20,7 m.
La seva decoració pictòrica al fresc es va iniciar just en finalitzar la seva construcció i en ella van participar-hi Sandro Botticelli, Lucca Signorelli, Perugino, Pinturicchio i Ghirlandaio, entre l'altres.
La paret sobre l'altar major, amb una superfície de 13,7 m per 12,2, l'ocupa el Judici Final. En el centre de la volta es representen nou escenes rectangulars sobre la Creació i la caiguda de l'home, flanquejades per profetes i sibil·les, els avantpassats de Jesús i arquitectures i escultures fingides.

Al llarg de la Capella Sixtina es troben una successió incomparable de frescos. Les dues pintures repartides a les parets laterals, són paral·leles. Cada fresc està relacionat amb el que té al davant. Representen, a una banda, la vida de Moisès (Antic Testament) i la vida de Crist (Nou Testament), a l'altra, segons l'ús de totes les antigues esglésies.

La part central del sostre de la Capella Sixtina és plana; els arcs són treball de perspectiva. Miquel Àngel va idear un quadre arquitectònic per a col·locar millor els assumptes principals: Separació de la llum de la foscor, creació del Sol i de la Lluna, creació dels arbres i de les plantes, creació de l'Home, que jeu a terra mentre el Creador està a punt de tocar-lo amb un dit per a donar-li vida, creació d'Eva i caiguda de l'Home, el qual és expulsat del Paradís. En el centre es veu l'arbre de la Ciència amb una serp enroscada, que té cap de dona, inclinada cap a la parella que està prenent el fruit prohibit. Posteriorment el Sacrifici de Noè, el Diluvi i l'embriaguesa de Noè. Els Profetes i les Sibil·les en els espais triangulars són les figures més grans de l'obra monumental. Tots estan asseguts acompanyats d'àngels o petits genis.

El Judici Universal, també conegut com Judici Final, és potser una de les obres més perfectes de la llarga i activa carrera de Miquel Àngel.
Dalt, mirant cap a l'esquerra està Crist, jutge implacable, amb la mà dreta alçada, en actitud de condemnar. La verge, que està al seu costat, apareix resignada a l'hora de la justícia. Els altres personatges de la cort són els profetes, els apòstols i els màrtirs. A la dreta del Messies estan els electes, a l'esquerra els reprovats. Al cel, entre les llunetes, estan alineats els Àngels amb els instruments de la Passió.
Sota, a l'esquerra, l'escena de la resurrecció dels morts: un grup d'Àngels, al centre del qual, duen el LLibre del Judici, toquen les trompetes, mentre dels sepulcres destapats surten els morts per tornar-se a trobar a la vall de Josafat. I mentre els bons pugen al cel enmig de la ràbia dels dimonis, els dolents són llançats als abismes, on els esperen Caront amb la barca i Minos, el jutge infernal.
El Judici Universal va ser començat en l'any 1535 i finalitzat el 1541. Malgrat la bellesa de la composició, el fet que les figures apareguessin nues, segons el gust de l'artista, va escandalitzar a l'església que va manar, una dècada després a un pintor conegut popularment com Il Braghettone (Daniele da Volterra), que afegís vestimenta a tots els participants.

La Capella Sixtina va ser restaurada entre els anys 1980 i 1994 amb l'ajuda del govern del Japó, que va fer-se càrrec de les despeses de l'obra, valorades en 50 milions de dòlars.

SEBASTIAN KRUGER. L'ÀNIMA QUE RAU EN TOTA CARICATURA

2011-10-29T16:48:00.000+02:00

Sebastian Kruger (autorretrat)

Sebastian Kruger és, probablement, un dels caricaturistes més famosos del món. És dibuixant, escultor, pintor i caricaturista, nascut a Alemània (a Hammelin), el seu nom és conegut arreu.

Per la seva paleta, que combina una gran varietat de materials i elements a l'hora de realitzar un treball) han passat noms tan importants com els que segueixen a continuació.

Els seus treballs són àmpliament premiats i han aparegut sovint a les revistes més prestigioses del món, per la forma diferent i realista en la que aquest artista realitza les seves obres. L'artista és capaç de capturar l'essència del personatge que dibuixa, trasmetent amb gran fidelitat, a mig camí entre la fotografia i el retrat pintat, el que de més propi o estigmàtic té aquesta persona.

Carles d'Anglaterra

Pablo Picasso

Mike Jagger

Michael Jackson

Louie Amstrong

Klaus Kinski

Keith Richards

John Wayne

John Lennon

John Hart

Janis Joplin

Jamie-Lee Curtis

Jack Nicholson

Iggy Pop

James Dean

Chet Barker

Bono

Bette Davis

Al Pacino

Arnold Swcharzenegger

Anthony Quinn

Andy Wharhol